El millor de les situacions de crisi, sens dubte, és que ens fan qüestionar coses a la llum de la realitat. Per això la crisi sempre s’associa, des d’una perspectiva humanista, a una oportunitat per a créixer. Això ens passa tant en les crisis personals com en les familiars, les socials i, fins i tot, les religioses.
En el transcurs de la quotidianitat, anem contrastant que algunes de les coses que pensàvem no acaben d’encaixar amb el que vivim; que alguna cosa no rutlla en les nostres relacions; que la concepció de vida que tenim grinyola; que els fonaments de la societat trontollen, no sabem fins a on.
Alfred Rubio parlava de la «mala educació» que arrossegàvem en qüestions existencials. Un altre home ple de saviesa, José Luis Sampedro, parla de desaprendre com un «exercici sempre imprescindible per a viure».
No es tracta de rebutjar tot el que hem rebut dels altres i de la societat, sinó de fer-ne una anàlisi tranquil·la i assossegada per a identificar algunes coses que no funcionen adequadament en la nostra vida —personals, familiars i socials—, per a detectar paranys que ens atrapen i coarten la llibertat, per a desfer-nos d’inèrcies inqüestionades que ens malmeten la vida. Aturar-se a considerar què està passant és fonamental per a fer el següent pas: formular un nou paradigma, un nou model de vida.
Es tracta de desaprendre com si es tractés d’un exercici depuratiu; desaprendre per seguir aprenent i avançar en el coneixement, en el creixement i, qui sap si també en la saviesa.
Curs de 8-10 hores.
Sol·licitar més informació
Deixa un comentari