Un dia em vaig trobar parlant d’una filosofia de davantal. Davant les mirades receloses que acostuma a generar la filosofia, jo volia mostrar-la en la quotidianitat que no havia d’haver abandonat mai. A més, explicava quina és la meva forma de ser i treballar: sóc com ara una cuinera en l’àmbit del pensament i la reflexió aplicada.
M’apassiona detectar les bones primeres matèries en els autors —filosòfics o no— de qualsevol temps; assaboreixo amb autèntica fruïció les expressions encertades que anomenen la realitat, il·luminant-la des de dins; i m’urgeix compartir això a qui pugui agradar o fer bé.
Tracto amb respecte aquests materials, processant-los fins a relacionar-los entre ells, integrar-los i convertir-los en un plat accessible i de bon menjar —a més de nutritiu—, per a persones de diversa procedència, edat, formació, situació vital, etc. Cuido el bon maridatge entre concepte i realitat, entre paraula i experiència, entre reflexió i acció.
M’entusiasma fer això. Cuino com es feia abans, a foc lent, que és ritme de la contemplació assossegada de la realitat per a atendre-la, interpretar-la i viure-la. No li vull imposar conceptes ni plans abstractes, sinó establir-hi un diàleg i conciliar-nos.
El davantal manté la meva reflexió en la vida quotidiana, em col·loca en una tessitura de treball i de servei, confereix humilitat al meu ser i a la meva tasca.
