Per Natàlia Plá

En aquest temps afligits, és difícil administrar els impactes mediàtics i les consegüents emocions; canalitzar l’empatia, el seny, la lògica, el sentit comú i el pràctic; controlar la visceralitat i evitar la indiferència.

A cada notícia terrible sobre un atemptat, en succeeix la següent. Darrera d’un allau d’immigrants n’arriba un altre. I aquests infortunis de gran magnitud fan que ni tan sols parem atenció a molts d’altres, més comuns o antics –no pas menys greus– o més silenciats per raons diverses.

Talment com si es tractés d’una macabra competició per cridar l’atenció del públic. Com si uns morts haguessin de robar la primera plana als anteriors. Com si calgués triar si uns són més víctimes que altres, si uns assassinats o ferits són més nostres que d’altres… Quin absurd!

Tots som…
És una frivolitat, donada la gravetat de la situació, llençar missatges en què persones de diferents adscripcions ideològiques o confessionals es retreguin uns als altres, tendenciosament, si ara diuen o no, si es manifesten o no, si estan aquí o no… El cert és que molt pocs, per no assumir obertament que ningú, estan en tots els focus de gravetat. D’entrada, per la senzilla raó de què és impossible: no hi ha cor ni cos humà que ho resisteixi. Però a més, com dèiem, és frívol anar perdent el temps, la creativitat i l’energia en recriminacions, enlloc d’esmerçar-se a apagar algun dels incendis existents, algun dels molts focus de mal que estan destruint a l’ésser humà contemporani.

I perquè enfront la barbàrie –i d’això n’anem ben servits en aquest moment– no hi ha una altra que tancar files per a sumar totes les possibles forces existents, per tal de no perdre possibilitats per les esquerdes de la nostra societat; esquerdes de les que sí en som responsables quan no sabem sumar quan és tant el que ens uneix i compartim.

Aquest popular «tots som…», encara que tingui la fugaç vigència d’aquesta solidaritat difusa pròpia d’internet, hauria de servir, si més no, per a llençar una fogonada sobre una veritat radical: que tot ésser humà és assumpte nostre, que tota víctima afecta a la nostra humanitat i apel·la a la nostra consciència ètica.

Sabem que hi ha un cervell emocional que fa empatitzar abans amb uns que amb altres. L’estudi de dilemes ètics que han fet autors com Hauser o Greene ho mostra. Però per això existeix també una consciència ètica que no depèn de simpaties, de feelings, de vincles emocionals ni interessos comuns. Una consciència ètica que és sacsejada i que, estabornida per tant d’impacte, cerca com i què respondre.

Temps de fortalesa
Alguns responen des de la primera línia. La que taca i queda compromesa. Fins i tot al preu de patir un estrès post-traumàtic crònic, doncs sí. I encara donant-ho per bo. D’altres assumeixen la petita tasca quotidiana de mantenir-se atents i sensibles en la proximitat quan l’ocasió ho brinda. I encara hi ha qui se centra en reclamar a les instàncies públiques el seu paper ineludible en tot plegat.

Però tots hem de respondre a la riuada de dolor i sofriment que ens envolta. Perquè el risc de neguit és greu. Perquè sense adonar-nos-en, podem acabar per assumir codis massa semblants als dels qui intentem aturar.

Aquest és un temps per sembrar bondat i bellesa que alimentin raons per l’esperança en el gènere humà. És temps per a treure a la llum la multitud de petites coses belles, commovedores, solidàries, valuoses que succeeixen al nostre voltant i que també parlen de què és l’home per a l’home.

Desafiaments
Cal defensar-se, és clar que sí. Però no només dels qui esclaten bombes. També cal defensar-se del que això pugui suscitar als nostres cors: de la temptació de tancar les nostres societats sobre sí mateixes, de perdre confiança en la llibertat i el diàleg, d’omplir-nos la boca de valors democràtics i les mans d’accions bèl·liques, de mirar amb desconfiança tot aquell que sigui diferent…

Treballem per ferir, sí, ferir de mort tot tipus de fanatisme, expressió d’orgull deshumanitzador que s’erigeix en jutge i administrador de la vida humana, pròpia i aliena. Però cal aspirar a fer-ho sense ferir les persones que es troben presoneres d’aquesta perversa ideologia; cal salvar-les de sí mateixes i dels poders que les estan manegant. Perquè, com escriu el poeta Francisco Javier Irazoki, «el triomf consisteix en no haver ferit». Aquest és un autèntic repte: no prendre les seves mateixes armes.

Siguem realistes. No és moment de dialogar quan algú és pres de la desraó. Però per això cal esgotar tots els altres possibles interlocutors, tots aquells que puguin fer de pont amb els qui alberguen escletxes de dubte o sospita sobre si el paradís pot estar tacat de sang. Als altres caldrà veure si pot guarir-se’ls, perquè sols cab concebre com a malaltia humana el que duu a actuar així. I fins protegir-los de sí mateixos al mateix temps que, per suposat, ens protegim d’ells.

Però també hem de ferir de mort a aquesta part de la nostra cultura i societat que es fa còmplice de l’egoisme estructural que no atén el patiment en els seus llocs d’origen ni tampoc obra les portes de les seves fronteres per acollir els qui fugen espaordits d’ell. Perquè tot això no parla gens bé de la solidesa dels nostres valors democràtics ni de la nostra consciència solidària.

Publicat a Àmbit Maria Corral, abril de 2016
http://www.ambitmariacorral.org/2016/04/temps-de-sumar/