Go to Top

Analfabetisme vital

Per Natàlia Plá

Ser analfabet, anys enrere, era un concepte ben delimitat: no saber llegir ni escriure. I per proximitat, designava el desconeixement o manca de maneig d’alguna disciplina, matèria o habilitat. La mateixa complexitat de la vida contemporània ha fet que s’anés ampliant l’espectre del significat d’aquesta paraula. Amb acceptació prou generalitzada, ara es parla d’analfabetisme funcional. Al compàs del desenvolupament de les darreres dècades, es va encunyar l’analfabetisme tecnològic i el digital. Menys consensuadament, alguns autors parlen d’analfabetisme cultural i moral. L’analfabetisme emocional apareix a roda del desplegament de les intel·ligències. I encara se segueix ampliant el ventall amb els qui darrerament fan al·lusió a l’analfabetisme econòmic. Segur que en saben d’algun més…

Sense afany d’engrossir la llista per mer divertiment intel·lectual, l’observació del comportament quotidià de les persones em duu a considerar seriosament el que percebo com una mena d’analfabetisme vital. Sí, alguna cosa així com una incapacitat per a llegir i escriure la vida, per a manegar-s’hi, per a fer-la anar adequadament quan es presenten les ocasions.

En sabem prou, de coses que esdevenen autèntiques foteses davant les fites realment importants de la vida. I gairebé res sobre com llegir multitud de situacions vitals que se’ns presenten, en paraules d’Innerarity, com invitacions inopinades que ens llença la vida. Invitacions a què cal respondre, no quan ho diu l’agenda, sinó quan arriben. Respostes que naixeran de l’ésser que som.

A què em refereixo? Doncs a coses que, per exemple, podríem englobar dins la categoria «canvi». Sí, com cantava Mercedes Sosa, «cambia, todo cambia». Que les persones canviem amb el transcurs de la vida no és una anomalia, ans al contrari: significa clarament que som vius. Que ho facin les circumstàncies en les quals vivim, entra dins el que és del tot previsible. Impossible saber com seran aquests canvis; i que cada canvi en concret ens agradi i encaixi o no, que impliqui coses no desitjades són figues d’un altre paner. Però que de canvis n’hi haurà és fora de dubte. Així que el que no s’entén és que no sapiguem lletrejar això que és connatural a la vida humana. Que ens deixi sense paraules, fora de joc, i siguem incapaços de seguir escrivint-la amb veritable domini i bellesa.

Analfabets, també, en enfrontar algun tipus de limitació. I això essent, tal com passa amb el canvi, que tota realitat humana és limitada per definició. Crida l’atenció la quantitat de treballs que s’estan fent —llibres, entrevistes, documentals…— recollint processos de persones que saben amb certesa que aviat moriran. Interessa —i sembla que molt— saber com es fa això tan natural de morir-se. Igual que interessa com ser al costat del qui està a punt de morir. Perquè aquesta és una situació igualment presumible en el nostre itinerari de vida per a la qual alguns es mostren completament analfabets. No sabem llegir, interpretar ni manegar alguna cosa que amb una altíssima probabilitat haurem d’enfrontar. Com la vellesa, com la malaltia…

Analfabets en l’amor, semblem també. Constatem tantes confusions pel camí, que il·lustren clarament la incapacitat per a manegar efectivament els codis que implica la vida afectiva. Analfabets per a no saber llegir les relacions, els sentiments, les interaccions, els tipus diversos d’amor. Ens manca tant de vocabulari… Autèntics analfabets funcionals, a més, que no sabem aplicar el que sabem quan la realitat ho demana.

Analfabets per a encarar les crisis de tota mena que, sens dubte, apareixeran en la vida: personals, professionals, empresarials, familiars…

Per últim, resulta il·lustrativa la categoria d’analfabetisme per desús o regressiu, és a dir, el de qui va aprendre a llegir i escriure, però de no fer-ho servir, ha anat oblidant-ho fins gairebé desconèixer-ho… Així ens passa amb la vida, que de tant no usar-la de veritat, confosos amb succedanis en forma de fites, objectius, competències i estrès, acabem per oblidar com llegir-la i com escriure-la. Ai, si poguéssim cantar allò de «se nos gastó de tanto usarlo…»

Publicat a Universitas Albertiana, abril 2015
http://www.universitasalbertiana.org/component/k2/12-analfabetismo-vital

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *