Som éssers socials. Necessitem anar pel món amb altres i en gaudim. Però el nostre temps evidencia les conseqüències d’haver fomentat un fort procés d’individualització. El «nosaltres» és una realitat per la qual cal vetllar, que hem gestar i fins constituir, segons la dimensió de la vida humana a què afecti. Convé desmuntar falses incompatibilitats entre el jo i el nosaltres, que s’han popularitzat fins a esdevenir un lloc comú mancat de fonament i raó de ser.
El tresor de l’existència, de la vida, és per a ser compartit. Només així arriba a plenitud. I com tot art, la vida compartida demana aprenentatge i habilitat.
A més, tot tresor, per valuós que sigui, perd alguna cosa de la seva força i sentit si es tanca en una cambra cuirassada que impedeix que molts en gaudeixin. La bellesa, en la forma que sigui, és per a contemplar-la, gaudir-ne, compartir-la, difondre-la… El sentit de tota llum és poder il·luminar.
Fer de la vida una obra d’art és, també, una tasca col·lectiva.
Deixa un comentari