El tresor de l’existència és tan bell com fràgil i demana ser cuidat. Com passa amb tot el que és valuós, convé tractar-lo com el que és, vigilant de no malmetre’l per lleugeresa, frivolitat, irresponsabilitat o inconsciència.
En el teixit de relacions que és la vida humana, l’exercici de la cura es desplega en totes les direccions possibles: cap als altres, cap a un mateix, cap a l’entorn… Sovint es plantegen com a incompatibilitats el que, de fet, són tensions que cal manegar i, si és possible, resoldre.
Des de la clau de la vida compartida, la cura també ha de ser compartida. Però pot expressar-se de moltes i diverses maneres. Els cuidadors sovint pateixen perquè es descuiden. Quan desitgem o necessitem ser cuidats hem de vigilar demanar-ho amb delicadesa i justícia.
Què vol dir cuidar? Quins límits i possibilitats té? Quines temptacions i quins beneficis comporta? Com desplegar dinàmiques de cura d’un mateix que no siguin d’egoisme?
Vertebrarem una reflexió que arrelada en la vida quotidiana, de manera que permeti orientar la dinàmica de la cura, sigui en una perspectiva professional o en l’esfera de la vida privada i social.
Deixa un comentari